El cert és que vaig
ser una embarassada «molt llegida», d’aquelles que rastregem tots
els llibres sobre embaràs que trobem a la biblioteca. Reconec que el
llibre Què esperar quan s’està esperant va
ser el que es va quedar a la tauleta de nit, i m’agradava llegir una
i altra vegada què m’estava passant. Ara bé, quan arribava l’hora
de posar en pràctica allò de parlar amb la personeta que s’estava
creant dins meu, no em sortien les paraules, i això que sóc del ram
de les històries.
Havia llegit
articles sobre com
el nadó, quan creix dins nostre, aprèn a identificar sons i la veu
de la mare, però tot i que quan estava a la recta final del meu
embaràs vaig començar a sentir la necessitat de comunicar-me amb en
Magí, em sentia ridícula parlant-li en veu alta. Per què havia de
posar veu a la meva comunicació amb aquella vida que estava dins
meu? Si estva dins, perquè havia d eparlar enfora?
Vaig seguir remenant
i vaig topar amb altres estudis
que apunten que el fetus tant sols sent un soroll ambient, a no
ser que ens comuniquem des de dins de la vagina. Això sí, reacciona
a certs estímuls exteriors, percep el cor de la mare, el seu ritme
al caminar, l'estrès, la calma... Totes les embarassades hem
experimentat comunicant-nos a copets amb la personeta que tenim dins
nostre, però d’aquí a parlar-li...
Així doncs, i
portant la saviesa popular i la científica a l’àmbit empíric de
la meva pròpia situació d’embarassada, vaig començar a parlar-li
en silenci. Sí, a comunicar-me amb ell a través del pensament.
Buscava un racó tranquil, o a vegades fins i tot asseguda en el
tren, i li explicava – mentalment – allò que veia, que sentia,
que em sortia...
I aquesta va ser la
nostra primera comunicació, no em sortien diminutius ni una veueta
fina i esquerdada, però començava a prendre consciència d’aquella
personeta més enllà de les imatges ecogràfiques i de l’emocionant
moment de sentir bategar del seu cor. Després, sense ser-ne massa
conscient, vaig començar a cantar-li, a cantar-nos. Em va sortir com
un acte natural que acompanyava les carícies de panxa instintives.
No li cantava cançons infantils sinó aquelles que m’evocaven
amor, felicitat i placidesa.
Us confessaré les
tres cançons que va sentir el Magí dia sí dia també com un mantra
dins meu: "Si
de vora meu un dia" de’n Carles Dènia, Vestida
de Nit d’en Castor Pérez i la Glòria Cruz, i l'última
adquisició, que em feia ballar amb la panxa a punt d’esclatar i
una llagrimeta que encara a hores d’ara em cau cada cop que la
canto, Fer-te
feliç de les Oques Grasses.
I així va arribar
el dia del part, i entre contraccions cantàvem «Si de vora meu un
dia», i va ser la primera cançó que va sentir tant bon punt el vam
tenir en braços, mentre em treien la placenta. Va aprendre a ballar
amb Fer-te feliç de les Oques Grasses, mentre jo cantava a cor obert
i deixava caure les llàgrimes de felicitat i nostàlgia.
I a hores d’ara,
dos anys i mig després encara li canto aquestes cançons per a
tranquil·litzar-lo i em funciona (Bé, admeto que Fer-te feliç no
puc, m’és impossible cantar-la sense plorar i no sé explicar-li
perquè ploro).
En resum, no sé si
el fetus ens sent parlar-li o cantar-li cançons, però el que tinc
claríssim és que a mi, com a mare, sí que em va servir. Cantar-li
ha estat un canal de comunicació que ha unit allò que es va trencar
al tallar el cordó umbilical. Ha estat el nexe entre la nostra
relació fetal i la relació mare-nadó. i no sé on ens durà el
record d’aquestes cançons que ens van acompanyar durant els
primers mesos de coneixença, i que encara ens acompanyen. Espero que
formin part de la nostra història i retrobar-les quan la vida ens
faci allunyar-nos de l’escalfor de la infància. Perquè la vida,
amb una banda sonora, sempre es balla millor.
