dilluns, 8 d’octubre de 2018

Cantar durant l'embaràs




El cert és que vaig ser una embarassada «molt llegida», d’aquelles que rastregem tots els llibres sobre embaràs que trobem a la biblioteca. Reconec que el llibre Què esperar quan s’està esperant va ser el que es va quedar a la tauleta de nit, i m’agradava llegir una i altra vegada què m’estava passant. Ara bé, quan arribava l’hora de posar en pràctica allò de parlar amb la personeta que s’estava creant dins meu, no em sortien les paraules, i això que sóc del ram de les històries.

Havia llegit articles sobre com el nadó, quan creix dins nostre, aprèn a identificar sons i la veu de la mare, però tot i que quan estava a la recta final del meu embaràs vaig començar a sentir la necessitat de comunicar-me amb en Magí, em sentia ridícula parlant-li en veu alta. Per què havia de posar veu a la meva comunicació amb aquella vida que estava dins meu? Si estva dins, perquè havia d eparlar enfora?

Vaig seguir remenant i vaig topar amb altres estudis que apunten que el fetus tant sols sent un soroll ambient, a no ser que ens comuniquem des de dins de la vagina. Això sí, reacciona a certs estímuls exteriors, percep el cor de la mare, el seu ritme al caminar, l'estrès, la calma... Totes les embarassades hem experimentat comunicant-nos a copets amb la personeta que tenim dins nostre, però d’aquí a parlar-li... 
Així doncs, i portant la saviesa popular i la científica a l’àmbit empíric de la meva pròpia situació d’embarassada, vaig començar a parlar-li en silenci. Sí, a comunicar-me amb ell a través del pensament. Buscava un racó tranquil, o a vegades fins i tot asseguda en el tren, i li explicava – mentalment – allò que veia, que sentia, que em sortia...

I aquesta va ser la nostra primera comunicació, no em sortien diminutius ni una veueta fina i esquerdada, però començava a prendre consciència d’aquella personeta més enllà de les imatges ecogràfiques i de l’emocionant moment de sentir bategar del seu cor. Després, sense ser-ne massa conscient, vaig començar a cantar-li, a cantar-nos. Em va sortir com un acte natural que acompanyava les carícies de panxa instintives. No li cantava cançons infantils sinó aquelles que m’evocaven amor, felicitat i placidesa. 

Us confessaré les tres cançons que va sentir el Magí dia sí dia també com un mantra dins meu: "Si de vora meu un dia" de’n Carles Dènia, Vestida de Nit d’en Castor Pérez i la Glòria Cruz, i l'última adquisició, que em feia ballar amb la panxa a punt d’esclatar i una llagrimeta que encara a hores d’ara em cau cada cop que la canto, Fer-te feliç de les Oques Grasses.

Els braços de l'avia
I així va arribar el dia del part, i entre contraccions cantàvem «Si de vora meu un dia», i va ser la primera cançó que va sentir tant bon punt el vam tenir en braços, mentre em treien la placenta. Va aprendre a ballar amb Fer-te feliç de les Oques Grasses, mentre jo cantava a cor obert i deixava caure les llàgrimes de felicitat i nostàlgia.

I a hores d’ara, dos anys i mig després encara li canto aquestes cançons per a tranquil·litzar-lo i em funciona (Bé, admeto que Fer-te feliç no puc, m’és impossible cantar-la sense plorar i no sé explicar-li perquè ploro).

En resum, no sé si el fetus ens sent parlar-li o cantar-li cançons, però el que tinc claríssim és que a mi, com a mare, sí que em va servir. Cantar-li ha estat un canal de comunicació que ha unit allò que es va trencar al tallar el cordó umbilical. Ha estat el nexe entre la nostra relació fetal i la relació mare-nadó. i no sé on ens durà el record d’aquestes cançons que ens van acompanyar durant els primers mesos de coneixença, i que encara ens acompanyen. Espero que formin part de la nostra història i retrobar-les quan la vida ens faci allunyar-nos de l’escalfor de la infància. Perquè la vida, amb una banda sonora, sempre es balla millor.