dimarts, 4 de setembre de 2018

La reentrée


Tornar sempre costa, tot i que sigui per fer una feina que t'apassiona. Aquest és el cas. No us negaré que em fa mandra engegar la maquinària, i vertigen encarar el nou curs. Seré capaç d'omplir l'agenda? Encara agraden les meves propostes? Com funcionaran les novetats?

Perquè vinc amb les butxaques plenes de novetats! Unes propostes que aniré oferint a poc a poc, en la mesura que les pugui anar gestant. I és que aquest nou curs vinc amb el cor i el cap ple de bons propòsits i d'idees espectaculars, però amb el factor temps en contra. Fer de mare d'un petit Magí que encara em demana mil atencions, i a qui vull donar-les-hi, frena la meva manera de fer, quasi obsessiva, a l'hora d'engegar projectes.

Fer, fer, i fer com un minairó... Ja no és el meu modus operandi per imperatiu Magí. Ara estic aprenent a viure en allò que en diuen #slowlife. I la veritat és que li estic trobant el gustet. Normalment m'hi sento a gust, sí, menys quan m'empenyen les ganes d'acabar allò que he imaginat i que amb un dia de feina tindria fet... Un dia dels d'abans, d'aquells de posar-se a treballar amb el cafè de bon matí i tancar la paradeta amb la infusió de la mitjanit.

Però és clar, ara el meu món gira a un altre compàs. Un ritme de valset lent, que em permet descobrir de nou la rapidesa dels cargols que s'amaguen sota les fulles de les hortènsies del pati. Una melodia suau, que m'empeny a omplir de petons i abraçades cada ensopegada que omple els genolls d'esgarrinxades. I què he de fer sinó gaudir d'aquests petits plaers? I provar de conciliar família, feina i temps per mi. Temps per mi? Bé, això ja seria un altre tema...

De moment deixem-ho aquí, i que comenci l'espectacle del nou curs 2018-2019!