dijous, 8 de febrer de 2018

El malentès, Albert Camús

A vegades ens cal reposar els records per a poder assaborir-los com cal. I això és el que m'ha passat amb l'obra que vam estrenar a la primavera de l'any passat amb la Cia. Fènix Teatre. Fins avui no m'he vist en cor de tornar a mirar la gravació i de fer aquest apunt.

I és que hi ha divertimentos que et deixen un bon regust de boca, i després, hi ha exercicis dolorosos que et fan tensar els sentiments i posar-te a prova. Això és el que em va passar amb la Marta, la protagonista que em va tocar interpretar. Un repte que vaig entomar rebregant les entranyes.
No va ser senzill trobar la fredor del dolor sostingut que la Marta arrossega, però he d'admetre que fer de dolenta sempre té un no sé què que enganxa. Segurament perquè et connecta amb la part més fosca d'un mateix, et fa plantejar com viuries en una situació límit, i alhora, ajuda a estimar al personatge i entendre que les persones som tan complexes, que totes arrosseguem una part lluminosa i una de fosca. De fet, diria que és la combinació, i la gestió d'aquestes parts, la que ens configura el caràcter.

Bé, no destaparé la història, simplement us adjunto la gravació que ens va fer Ràdio Arenys. És un luxe tenir gravada la màgia del teatre, que normalment és fugaç, però alhora se'm fa estrany de veure'm en acció... I és que el teatre és teatre, la màgia es troba en el respirar, en l'exclusivitat, en la suor, i en el vibrar dels actors fent un acte de comunicació total.