dilluns, 25 de setembre de 2017

No passareu

Apeles Mestres
Aquests dies em pregunto com puc contribuir jo, en la meva petita parcel·la de la paraula, a fer un clam per la democràcia i el dret d'expressió, ja que per sobre de tot estem parlant d'aquesta llibertat essencial.
Puc entendre que calen lleis per regir la convivència, per establir unes normes del joc, lleis que no agraden a tothom per igual, evidentment; però quan aquestes lleis serveixen per a prohibir votar, és com si em diguessin que està prohibit escoltar; escoltar la veu del poble. I a partir d'aquí, tot joc democràtic em sembla un sense sentit.

Quan el clam del poble, alegre i unit no és suficient per fer moure l'estatus quo, per més fort que cridi, que s'alci, que canti, que piqui cassoles... Només ens queda dir: "No passareu, i si passeu serà damunt d'un clap de cendres". Les cendres de la convivència i la confiança trencada.

Aquesta bonica il·lustració que acompanya aquest post, és del gran artista Apel·les Mestres, un home pacifista i sensible, nascut el 1854 i mort en els primers dies de la guerra del 36. També és d'ell el crit de No passareu!
No passareu



No passareu, i si passeu
serà damunt d’un clap de cendres;
les nostres vides les prendreu;
nostre esperit no l’heu de prendre.
Mes no serà per més que feu,
no passareu.

No passareu, i si passeu,
quan tots haurem deixat de viure,
sabreu de sobres a quin preu
s’abat un poble digne i lliure.
Mes no serà per més que feu,
no passareu.
No passareu, i si passeu,
decidirà més tard la història,
entre el saió que clava en creu
i el just que hi mor, de qui és la glòria.
Mes no serà per més que feu,
no passareu.
A sang i foc avançareu
de fortalesa en fortalesa;
però, què hi fa! si queda en peu
quelcom més fort: nostra fermesa.
Per ço cantem: per més que feu,
no passareu


Aquesta cançó (música de Cassià Casademont) la va escriure Apel·les durant la Primera Guerra Mundial. Apel·les Mestres era pacifista i estava totalment en contra del conflicte, però un submarí alemany va enfonsar un vaixell on navegava el seu amic Enric Granados i de la ràbia en sortí un poema per ajudar anímicament a Bèlgica durant la invasió alemanya.
Aquest poema va tenir una llarga vida, ja que inclòs en els poemes Flors de Sang, va guanyar l'Englantina d'Or als Jocs Florals de Barcelona (1915). El poema es transformà en un himne, que es remprengué contra l'exèrcit nacional, durant la guerra civil espanyola.
Ara, per sort, són altres temps i aquest No passareu ja no està tacat de sang, però si de falsa democràcia.